Ficció

El treballador poregós fingeix treballar davant el seu cap
El periodista que no és lliure fingeix una pregunta mordaç però de resposta còmoda
El matrimoni cansat fingeix felicitat per no caure en el pou de la rutina
L’amic fals fingeix que t’escolta
El comerciant feroç fingeix simpatia i entrega
El ric que se sent culpable fingeix bondat i solidaritat amb els desafavorits
El metge sense ètica fingeix professionalitat
El polític covard fingeix interès i preocupació per les seues responsabilitats
L’amant desesperat fingeix fortalesa davant la impossibilitat d’ésser correspost. I tu?

El Saler

Del cap... als peus

Entre les novetats que estic descobrint a la feina hi ha la de conèixer metges. La imatge de metge que jo tenia (fins hui): un tio amb bata blanca que des darrere d’una tauleta et pregunta, fredament i sense cap rubor (aparent), si tens mocs verds o blancs o si “fas” dur o blanet. Un metge també era (fins hui) el tio que té valor d’estacar-te per la gola un pal de fusta que et convida al vòmit o el tio que et fa destapar-te la camisa i sense cap mala intenció (aparent) et coloca un auscultador fred al pit. Fins ací tots tenim clara la imatge de metge.

Però hui la vida m’ha portat a un congrès de neuròlegs, una espècie professional que es dedica a investigar el que ens passa al cap. Així de primeres ja sona complicat. Ingènua, ignorant, creia que éssers que són capaços d’entrar al cervell humà i saber el que els ens passa doncs haurien de tindre algo de sobrenatural o diví. No.

Ha sigut posar els peus al palau de congressos on se celebrava l’encontre i topar-me de colp amb un festival de gent que anava amunt i avall carregada amb bosses i maletes. Bosses i maletes patrocinades per les desenes de laboratoris farmacèutics que havien acampat la paradeta allà per fer negoci. Negoci dels antidepresius, dels fàrmacs per a narcolèptics, malalts d’Alzheimer, de Parkinson. Allò era com un mercat però en comptes de vendre fruita o carn, es venien pindoletes i drogues diverses per als mals del cervell. Vendre estupefaents al carrer està mal vist, fer-ho en un flamant palau de congressos a plena llum del dia i amb espectaculars estands de merchandising, es fantàstic! Un dia vos parlaré del meravellós món dels “gadgets”, paraula moderna que significa “objecte xorra, absurd i inútil” que els laboratoris regalen per intentar complaure un client, en este cas els clients són els metges que recepten els medicaments de les farmacèutiques afins.

Bé, tornant als neuròlegs. Se m’ha acostat un. Era un amic d’un company de la feina. Ens han presentat, ens hem donat la ma i després d’un intercanvi de frases de compromís, el senyor doctor se m’apropa com si anara a auscultar-me (m’ha vingut al cap el record infantil d’estar a una consulta de metge de capçalera acompanyada per ma mare!) i em pregunta : “Està vosté casada, senyoreta? Té parella?” La imatge del metge professional amb bata blanca que “explora” objectivament els seus pacients m’ha caigut als peus. El tio era un iaio amb cabells blancs perfectament pentinats i conservats (d’anunci de pla de pensions de La Caixa) i no puc dir que tots els metges del món siguen uns babosos però clar, com comprendreu, ja no podré tornar a l’ambulatori amb la mateixa innocència, ja no podré "entregar" el meu cos a la ciència amb la mateixa seguretat i confiança jeje La segona conclusió d’esta experiencia: no pot ser que el meu primer ligue a Barcelona siga un neuròleg pijo i iaio…Malament… ;-)

Coses de la vida moderna I

Hi ha qui paga per estar sol
hi ha qui per no estar sol, paga
I molts dels que estan junts, ho paguen

Desordre

Les coses adquereixen sentit i vida en el desordre.







Si les vas deixar en aquell lloc abandonades però especialment ubicades és perquè tu volies expressament donar eixe ordre a la teua intimitat. Mira la teua habitació: no és casual que estiga com està. Les teues coses delicadament desorganitzades a terra, damunt la tauleta de nit, baix del llit, penjant de la finestra... són el reflex de moments fugaços de la teua existència veloç. Moure-les del seu lloc significa donar un pas endavant en la disciplina del temps. Arrencar-les del passat, no donar-los l'oportunitat que et mostren com eres realment. Tu eres el caos de la teua habitació.

Observar el teu propi desordre, el mosaic d'objectes que et fan companyia és un exercici d'introspectiva molt gratificant. El desordre també és un plaer. Disfruta'l.
I després d'esta oda exagerada a l'anarquia personal, dir-vos que he perdut una jaqueta negra de pana que m'estimava molt, l'única calenteta que m'he portat a Barcelona. I ja comença a fer fred ;-)

Nacionalistes sense complexos

"Voy a intervenir en castellano por una razón muy sencilla: yo intervengo aquí en representación de las 17 comunidades autónomas y el nexo común entre todas es el idioma castellano, nosotros no somos ni una comunidad nacionalista ni una comunidad con complejos, en consecuencia, creemos que debemos intervenir en el idioma que representa a las 17 comunidades autónomas", Font de Mora, conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana dixit.

Font de Mora no va voler parlar en valencià a la reunió del Consell de la UE, tot i que la Generalitat havia demanat amb antelació i per si de cas el servei d'interpretació. Era d'esperar perquè accions d'este tipus formen part de la política lingüística del govern de Camps. Al PP valencià li resulta molt més rendible electoralment provocar quatre titulars cridaners als diaris sobre el conflicte lingüístic que invertir diners en campanyes reals de promoció i ús del valencià. És una fòrmula més barata i més eficaç.

Però el que trobe més curiós és esta frase de les declaracions de Font de Mora: "No somos una comunidad nacionalista ni una comunidad con complejos". Per què els nacionalistes espanyols no reconeixen el seu credo? Són nacionalistes de fet i no de paraula. Els passa a molts i no només al País Valencià.

I on s'ha vist un Conseller d'Educació i Cultura que d'una banda té problemes seriosos per pronunciar una sola frase coherent i sense incorreccions en català i que de l'altra, reconeix públicament que no té complexos? Font de Mora deuria d'estar acomplexadíssim però té la sort de treballar per a un partit on parlar malament en valencià és un signe d'identitat i d'orgull "nacional".

Un any i mig i molt més

No hi ha nom

Fa un any El Pais (eixe diari que van fer uns progres vinguts a més per a explicar-nos a les noves generacions la seua ideologia ) publicava el reportatge: “La generación de los mil euros”. A partir d’aquell fastigós article, que utilitzava el poc original recurs periodístic dels perfils personals (Pepito, Barcelona, repartidor de pizzas, 24 años), començà a escampar-se una nova parauleta, els “mileuristes”. A alguns periodistes els encanta inventar-se termes per a simplificar el món, etiquetes tan simples com insultants: “sin papeles”, “radicales” o “sin techo” (esta és molt pitjor perquè és una traducció cutre de l’anglès homeless). I ara, “mileuristas”. Els que ja estem marcats amb esta etiqueta pseudo-sociològica podem donar les gràcies al grup PRISA i als seus frívols i urbans altaveus mediàtics (la cadena Cuatro n’és el màxim exponent) perquè han aconseguit introduir este terme en el vocabulari de les èlits ben pensants, és a dir, tertulians, polítics, professors universitaris etc. Ara ja és normal parlar dels “mileuristes” que busquen feina o els “mileuristes” que comparteixen pis. I és precisament la normalitat amb què s’ha incorporat esta paraula al llenguatge popular el que em molesta. És normal que hi haja joves que cobren 1000 euros i per això ja tenen la seua pròpia etiqueta. I els que es guanyen 300 o 400 euros al mes, sense contractes i amb feines de merda, no tenen ni nom.

Diccionari de sentiments

Sabeu si existeix un diccionari de sentiments? Un llibre que el pugues obrir i buscar per ordre alfabètic els símptomes del teu estat d'ànim. Per la M "Mala llet" per la I "indiferència", per la S "Sorna", per la O "Odi", per la V "vergonya". Arribariem a casa per les nits i resoldriem els nostres dubtes interns. Quan algú et pregunta per què estas així d'insuportable i no saps com explicar-li-ho... O quan coneixes algú i sents alguna cosa per dins que no saps com descriure-la... O quan el jefe et fa un comentari xungo i no saps com, un glop de ràbia se't queda clavat a la gola...Ens passem el dia experimentant els efectes dels sentiments i no sabem com anomenar eixes sensacions. Falten definicions. Bona part del nostre malestar diari potser tinga solució buscant les definicions dels nostres sentiments. Què significa estar continuament de color roig? La solució: Al Gran Diccionari de Sentiments

De nou ací

Se'm va ocórrer el Losi's syberdiari fa 2 anys. Acabava d'arribar de Barcelona a Luxemburg i trobava molt a faltar els amics i la família alhora que em moria de ganes de viure a l'estranger, treballar al Parlament Europeu, conèixer gent nova, aprendre. Dins meu es mesclaven dos sentiments enfrontats però complementaris, la tristesa pel que acabes de deixar i l'emoció pel que estas a punt de començar. En una situació semblant em trobe ara, a punt de començar un altre viatge. Este viatge és de tornada, a Barcelona, després d'haver fet parada un any i mig a València, ciutat i gent inoblidable.

Barcelona-Luxemburg-Brusel.les-València-Barcelona. Un recorregut que he fet en poc més de dos anys i en el que he viscut tants bons (i mals) moments i he conegut tants bons amics com per a sentir-me feliç. Sona cursi, ho sé. Però és així. I reobric ara este diari personal (no moolt personal, només personal a seques) perquè alguns amics m'ho han demanat i perquè si la peresa i el quefer diari no m'ho impedeixien, m'agradaria contar algunes de les coses que em passen, que em criden l'atenció, que em molesten (m'encanta criticar!). I com que també m'encanta xarrar, este pot ser un bon lloc de conversa i de trobada. Ja vorem si complisc la promesa i el losi's siberdiary té una miqueta de continuïtat...