No hi ha nom

Fa un any El Pais (eixe diari que van fer uns progres vinguts a més per a explicar-nos a les noves generacions la seua ideologia ) publicava el reportatge: “La generación de los mil euros”. A partir d’aquell fastigós article, que utilitzava el poc original recurs periodístic dels perfils personals (Pepito, Barcelona, repartidor de pizzas, 24 años), començà a escampar-se una nova parauleta, els “mileuristes”. A alguns periodistes els encanta inventar-se termes per a simplificar el món, etiquetes tan simples com insultants: “sin papeles”, “radicales” o “sin techo” (esta és molt pitjor perquè és una traducció cutre de l’anglès homeless). I ara, “mileuristas”. Els que ja estem marcats amb esta etiqueta pseudo-sociològica podem donar les gràcies al grup PRISA i als seus frívols i urbans altaveus mediàtics (la cadena Cuatro n’és el màxim exponent) perquè han aconseguit introduir este terme en el vocabulari de les èlits ben pensants, és a dir, tertulians, polítics, professors universitaris etc. Ara ja és normal parlar dels “mileuristes” que busquen feina o els “mileuristes” que comparteixen pis. I és precisament la normalitat amb què s’ha incorporat esta paraula al llenguatge popular el que em molesta. És normal que hi haja joves que cobren 1000 euros i per això ja tenen la seua pròpia etiqueta. I els que es guanyen 300 o 400 euros al mes, sense contractes i amb feines de merda, no tenen ni nom.