LOSI'S SYBERDIARY

Què m'està passant?

dijous, de novembre 23, 2006

Del cap... als peus

Entre les novetats que estic descobrint a la feina hi ha la de conèixer metges. La imatge de metge que jo tenia (fins hui): un tio amb bata blanca que des darrere d’una tauleta et pregunta, fredament i sense cap rubor (aparent), si tens mocs verds o blancs o si “fas” dur o blanet. Un metge també era (fins hui) el tio que té valor d’estacar-te per la gola un pal de fusta que et convida al vòmit o el tio que et fa destapar-te la camisa i sense cap mala intenció (aparent) et coloca un auscultador fred al pit. Fins ací tots tenim clara la imatge de metge.

Però hui la vida m’ha portat a un congrès de neuròlegs, una espècie professional que es dedica a investigar el que ens passa al cap. Així de primeres ja sona complicat. Ingènua, ignorant, creia que éssers que són capaços d’entrar al cervell humà i saber el que els ens passa doncs haurien de tindre algo de sobrenatural o diví. No.

Ha sigut posar els peus al palau de congressos on se celebrava l’encontre i topar-me de colp amb un festival de gent que anava amunt i avall carregada amb bosses i maletes. Bosses i maletes patrocinades per les desenes de laboratoris farmacèutics que havien acampat la paradeta allà per fer negoci. Negoci dels antidepresius, dels fàrmacs per a narcolèptics, malalts d’Alzheimer, de Parkinson. Allò era com un mercat però en comptes de vendre fruita o carn, es venien pindoletes i drogues diverses per als mals del cervell. Vendre estupefaents al carrer està mal vist, fer-ho en un flamant palau de congressos a plena llum del dia i amb espectaculars estands de merchandising, es fantàstic! Un dia vos parlaré del meravellós món dels “gadgets”, paraula moderna que significa “objecte xorra, absurd i inútil” que els laboratoris regalen per intentar complaure un client, en este cas els clients són els metges que recepten els medicaments de les farmacèutiques afins.

Bé, tornant als neuròlegs. Se m’ha acostat un. Era un amic d’un company de la feina. Ens han presentat, ens hem donat la ma i després d’un intercanvi de frases de compromís, el senyor doctor se m’apropa com si anara a auscultar-me (m’ha vingut al cap el record infantil d’estar a una consulta de metge de capçalera acompanyada per ma mare!) i em pregunta : “Està vosté casada, senyoreta? Té parella?” La imatge del metge professional amb bata blanca que “explora” objectivament els seus pacients m’ha caigut als peus. El tio era un iaio amb cabells blancs perfectament pentinats i conservats (d’anunci de pla de pensions de La Caixa) i no puc dir que tots els metges del món siguen uns babosos però clar, com comprendreu, ja no podré tornar a l’ambulatori amb la mateixa innocència, ja no podré "entregar" el meu cos a la ciència amb la mateixa seguretat i confiança jeje La segona conclusió d’esta experiencia: no pot ser que el meu primer ligue a Barcelona siga un neuròleg pijo i iaio…Malament… ;-)

3 Comments:

Anonymous Anònim said...

jajaja... i er doctor no tenia cap illa deserta on convidar-te? almenys aquests tenen calers, cuate, els hippies ongeros de la burgesia mal reciclada, no tants.

4:38 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Lo de iaio potser té arreglo.. Si està al dia dels avenços de la ciència, potser en el progrés congrés te'l trobes tot retocadet i amb un cutis de pel-lícula..

Jelen :)

1:03 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Iiiiig! Què desagradable!

8:41 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home