Contes del més enllà (I)

Estirada al sofà, sentia inquietud per tot el cos, tenia el pressentiment que el mòbil sonaria d’un moment a altre. Era de nit i estava cansada de tot el dia. Es va quedar mig adormida intentant escoltar la melodia del telèfon, però res. Quan ja es trobava en eixa fase estranya i al.lucinatòria que va de la vigília al somni – eixos moments que no saps molt bé què fas, on estàs, qui eres, si encara estas viu o si ja dorms – el mòbil la va sorprendre amb un so llunyà i aquàtic, com si se l’haguera deixat oblidat dins d’un poal d’aigua. Somnàmbula, va despenjar. Era ell. La cridava des de l’infern – podia sentir perfectament la remor de les flames a l’altre costat de la línia - i li deia que mai la deixaria en pau. Que la recordaria totes les nits. Que l’estimava.

Ella no podia respondre perquè no li eixien les paraules. Obria la boca, movia els llavis però no podia emetre cap so. Va intentar penjar el mòbil però el botó no funcionava. No podia desfer-se de les seues paraules, que ressonaven amb força a l’auricular: T’estime, t’estime. Em sents? Estas ahí? No et deixaré. No m’arrepentisc de res del que he fet. Ara estic ací, però és com si estiguera ahí, amb tu, al teu costat.

No podia soportar-ho més. Va intentar llençar el mòbil a terra i destrossar-lo però els braços tampoc li responien. Tenia el cos adormit i l’única informació que el seu cervell podia processar eren aquelles paraules terrorífiques que aquell desgraciat li enviava des de l’infern.

Va tardar molts anys en poder despertar d’aquell malson.