LOSI'S SYBERDIARY

Què m'està passant?

dijous, de març 29, 2007

Paraules pintades

I per acabar la serie dedicada a les paraules, recomanar-vos un bloc de paraules escrites en les parets. Bé, més que paraules... són crits!

PROHIBIDO FIJAR CARTELES

Paraules que venen bé

Ahir obria una secció dedicada a les paraules que em fan ràbia i hui n'obric una dedicada a eixes paraules que et solucionen la vida, que t'ajuden a passar un moment compromès i que et permeten quedar com una reina. En definitiva, paraules que heu d'incorporar al vostre vocabulari per ser homes/dones de la vida moderna. Primera paraula:

  • Arxivar: "Me'n vaig a arxivar". "Estic arxivant" "Ara ho arxivaré". El verb arxivar, és la forma més neta i eficient d'escaquejar-te en la feina d'oficina (i ressalte lo d'oficina i que em disculpen els arxivers professionals!). Si no tens ganes de fer res en l'oficina i vols fer vore que treballes, arxiva.

dimecres, de març 28, 2007

Paraules que fan ràbia...

Després de la sentida defensa que he fet de TV3 a València (m'avorrisc de llegir els meus propis sermons), obric una secció dedicada a les expressions-paraules que em fan ràbia. Estes són les dos primeres paraules que vull comentar (podeu afegir les vostres):

- República bananera: expressió que s'utilitza per desprestigiar el funcionament d'un país o un govern. No ho entenc, la veritat. Quin és el problema: ser una república o dedicar-se a la producció i venda de bananes? Quina culpa tenen les repúbliques bananeres? Sabeu d'algun país que siga una república bananera de deveres (i no en sentit figurat)? Algú sap d'on ve l'expressió "república bananera" (uiii, quina ràbia!)?

- Civisme: Paraula que utlitzen molt els ajuntaments i els alcaldes per referir-se a les normes de comportament que ells consideren que són les pròpies i correctes dels ciutadans (un altra paraula que dona ràbia i és difícil de pronunciar "ciutadà". A mi m'ix "ciudatà"... no m'aclarisc!)
És cívic tirar els papers a la paperera, no pixar pels racons, que hi haja prostitució però sense que es vegen les prostitutes, ser amable amb els veïns, no aparcar malament, no escopir, respectar els espais públics etc. etc.
El problema ve en què la qualitat (o l'obligació) de ser cívic només se li pressuposa al ciudatà (perdó, ciutadà jeje) però són els poders públics cívics amb nosaltres?

dimarts, de març 27, 2007

Censura democràtica

Han anunciat que el govern valencià tancarà les emissions de TV3 hui.
A mi m'havien explicat que censura era quan algú tancava, sense causa justificada, un canal de comunicació o quan no deixava que es feren públiques informacions.
La causa que al.lega el PP valencià per clausurar els repetidors és que TV3 no té llicència de TDT per a emetre.

Tv3 no té llicència per a emetre perquè el PP valencià no li l'ha concedida, com tampoc ho ha fet a molts altres canals valencians. Entenc que, Tv3, que es veu des de fa 21 anys al País Valencià, deixarà de vore's perquè al govern valencià no li dóna la gana.

També em van explicar que la llibertat d'expressió i el dret a la informació, que apareixen en la tan vanagloriada constitució espanyola, són dos garanties per a la democràcia. Però resulta en democràcia, els partits polítics poden decidir qui parla i qui calla.

dijous, de març 22, 2007

A t'ho diré jo!

Em conec (crec) i sé que puc controlar el meus instints. Per això no vaig a quatre pates i vaig decidir depilar-me quan totes les meues amigues van començar a fer-ho. Però hi ha un instint, el de cridar, el de soltar verbalment tot el que porte dins, el de dir a la cara el que pense de la gent que m'envolta, que em costa molt reprimir. Que em porta de cap, vaja.

Fa dies que li vull dir a algunes persones el que pense d'elles, tant per a bé com per a mal.

Este matí, l'instint de cridar, que anomenarem "a t'ho diré jo!!", se m'ha escapat per la boca, sense voler, com un rotet. Ha sigut amb el meu jefe, bé, no és el meu jefe directe però he de suportar les seues ordres, suggerències, etc. És un home de 63 anys, en porta més de 20 treballant per a la indústria farmacèutica i ara treballa a l'editorial. Es la típica persona que et repeteix les coses 30 voltes, que no se'n recorda que el sermó que està explican-te te l'acaba d'explicar fa 20 minuts, que aporta detalls innecessaris i poc interessants a les seues explicacions... Vaja, un pesat. Des del primer dia que feina vaig intentar immunitzar-me al seu caràcter i creia que ho portava prou bé... fins este matí.


Li estava explicant que havia aconseguit un contacte per fer un llibre, un professor universitari, el tema: com influeix la publicitat televisiva en els trastorns alimentaris. No m'ha deixat ni acabar de parlar. M'ha tallat en sec i m'ha dit: "Està molt bé que tingues iniciativa per contactar amb autors però no estàs aquí per fer els llibres que a tu t'agraden sinó els que els agraden als laboratoris farmacèutics". I jo, m'he quedat mirant-lo i li he dit: "Ja, ja sé per a qui treballem, ja sé en què consisteix esta feina. M'alegre que siga la primera vegada que em dius les coses tan clares. Gràcies per orientar-me". Li ho he dit amb mala llet i sense mirar-lo a la cara. I clar, ha flipat. I se n'ha anat de la meua taula sense dir res més.
A t'ho diré jo!


dimarts, de març 13, 2007

Dolor d'ànima

He entrat estes últimes setmanes a un friki-foro de metges d'atenció primària, els metges de "cabesera" de tota la vida, vaja. Els he preguntat pel mal d'esquena i m'han contestat coses tan màgiques com estes (i jo que creia que eren uns pastilleros redomaos i resulta que no, que tenen coret, sentiments i damunt, són poetes):

"He insistido muchas veces en que el dolor de espalda (desde la nuca hasta el coccys) es, muchas veces, el dolor de alma. Es decir, una expresión de la dificultad de vivir."

"En tiempos de la España catolica postfranquista el prototipo de busqueda era el confensor, cuanta cola había en los confesionarios de todas las iglesias, se confesaba en varios turnos al día, hoy esa imagen desaparece porque no es capaz de ofrecer otras expectativas como la anticoncepción y pasa el protagonismo al médico."

"La cura de la soledad ( o del dolor de espalda) en
http://scienceblogs.com/drcharles/2007/02/the_cure_for_loneliness.php#more



Cuideu-vos l'ànima!

divendres, de març 09, 2007

Prous amics m’han comentat que es lamenten per no haver pogut parlar més amb els seus iaios abans que moriren. De no haver-los escoltat prou. Quan mor algú sempre tens la sensació que podries haver aprofitat molt més les vivències compartides. Amb la mort, es magnifica el llegat d’una persona. Quan és viva, se l’ignora. Els relats, les converses, les lliçons dels iaios vius ens semblen insignificants i avorrides. En canvi, quan moren, recordem eixos relats com si foren una doctrina importantísima.

Jo mai vaig gravar ni escriure cap de les històries que em va contar el meu iaio sobre la guerra o sobre el poble... M’agrada recordar-les en el moment i el lloc en què ell va decidir contar-me-les. Tenen sentit en aquell context. I ara guarde eixes històries molt a dins meu, segurament difuses i ja mig oblidades, però formen part de mi. No tinc ganes de mostrar-li a ningú el que em contava el meu iaio, ni d’escriure-ho en cap lloc. No m’agraden els llibres que, amb tapes de color sèpia, intenten evocar temps passats i persones mortes.


Potser més que escriure el que ell em contava, m’agradaria escriure una història sobre com era, per què es comportava com es comportava... perquè un altra de les sensacions que tinc - supose que influenciada per la seua absència - és que mai vaig arribar a comprendre’l del tot.