A t'ho diré jo!

Em conec (crec) i sé que puc controlar el meus instints. Per això no vaig a quatre pates i vaig decidir depilar-me quan totes les meues amigues van començar a fer-ho. Però hi ha un instint, el de cridar, el de soltar verbalment tot el que porte dins, el de dir a la cara el que pense de la gent que m'envolta, que em costa molt reprimir. Que em porta de cap, vaja.

Fa dies que li vull dir a algunes persones el que pense d'elles, tant per a bé com per a mal.

Este matí, l'instint de cridar, que anomenarem "a t'ho diré jo!!", se m'ha escapat per la boca, sense voler, com un rotet. Ha sigut amb el meu jefe, bé, no és el meu jefe directe però he de suportar les seues ordres, suggerències, etc. És un home de 63 anys, en porta més de 20 treballant per a la indústria farmacèutica i ara treballa a l'editorial. Es la típica persona que et repeteix les coses 30 voltes, que no se'n recorda que el sermó que està explican-te te l'acaba d'explicar fa 20 minuts, que aporta detalls innecessaris i poc interessants a les seues explicacions... Vaja, un pesat. Des del primer dia que feina vaig intentar immunitzar-me al seu caràcter i creia que ho portava prou bé... fins este matí.

Li estava explicant que havia aconseguit un contacte per fer un llibre, un professor universitari, el tema: com influeix la publicitat televisiva en els trastorns alimentaris. No m'ha deixat ni acabar de parlar. M'ha tallat en sec i m'ha dit: "Està molt bé que tingues iniciativa per contactar amb autors però no estàs aquí per fer els llibres que a tu t'agraden sinó els que els agraden als laboratoris farmacèutics". I jo, m'he quedat mirant-lo i li he dit: "Ja, ja sé per a qui treballem, ja sé en què consisteix esta feina. M'alegre que siga la primera vegada que em dius les coses tan clares. Gràcies per orientar-me". Li ho he dit amb mala llet i sense mirar-lo a la cara. I clar, ha flipat. I se n'ha anat de la meua taula sense dir res més.
A t'ho diré jo!