Prous amics m’han comentat que es lamenten per no haver pogut parlar més amb els seus iaios abans que moriren. De no haver-los escoltat prou. Quan mor algú sempre tens la sensació que podries haver aprofitat molt més les vivències compartides. Amb la mort, es magnifica el llegat d’una persona. Quan és viva, se l’ignora. Els relats, les converses, les lliçons dels iaios vius ens semblen insignificants i avorrides. En canvi, quan moren, recordem eixos relats com si foren una doctrina importantísima.

Jo mai vaig gravar ni escriure cap de les històries que em va contar el meu iaio sobre la guerra o sobre el poble... M’agrada recordar-les en el moment i el lloc en què ell va decidir contar-me-les. Tenen sentit en aquell context. I ara guarde eixes històries molt a dins meu, segurament difuses i ja mig oblidades, però formen part de mi. No tinc ganes de mostrar-li a ningú el que em contava el meu iaio, ni d’escriure-ho en cap lloc. No m’agraden els llibres que, amb tapes de color sèpia, intenten evocar temps passats i persones mortes.

Potser més que escriure el que ell em contava, m’agradaria escriure una història sobre com era, per què es comportava com es comportava... perquè un altra de les sensacions que tinc - supose que influenciada per la seua absència - és que mai vaig arribar a comprendre’l del tot.