Ja no tinc ganes d'escriure al bloc... i cada volta que rellegisc els meus escrits m'agafa vergonya perquè els trobe cursis. Ja sabia jo que la meua experiència bloggera anava a durar poc... De moment, deixe el losi's siberdiary un poquet apartadet... fins que l'inspiració, el bon temps o la vida em tornen a sacsejar les idees.
Un operari de l'ajuntament neteja amb aigua les últimes restes de la manifestació d'ahir. Grafittis amb missatge que desapareixeran per sempre. Reivindicacions efímeres que no arribaran a ningú, perquè l'aigua i l'oblit les buidaran de contingut. Les proclames desdibuixades i regalimant gota a gota per la paret la traslladen a la trobada inesperada en la manifestació. El va veure i es va detindre, esperant que la reconeguera. En coincidir les mirades, cap dels dos va voler mostrar sorpresa ni alegria. Quatre frases de compromís, ressabudes i sense interès. Conversa fugaç i l'adéu. Tant de temps...tant poc a dir...
L'operari insisteix, agafa amb força la mànega i intensifica la pressió de l'aigua. Cara a la paret, mentre observa com desapareix la pintada de "LLIBERTAT" sent molta tristesa. Pensa que la seua relació està tan remullada d'aigua i d'oblit com el cartell. Reconeix que ja no té sentit tornar a veure'l. I sent llàstima perquè ahir, quan es van dir adéu, va sentir més buidor que res...
El homo antecesor es menjava als seus difunts. I ara són els morts els que ens devoren a nosaltres... I és que no hi ha res que em faça més pànic i peresa que tots els tràmits físics, emocionals i burocràtics del soterrar d’un familiar. (Crec que) no tinc por a la mort, sinó a tota la parafernàlia que l’envolta. Per què no ens evaporem, com l’aigua?