Per què no volia que s'acabara l'any

Jo em ressistia al 2008... per molts motius, perquè ha sigut un dels millors finals d'any...

I he fet anys...

I 2007 no ha sigut ni millor ni pitjor, però ha valgut la pena.

Bon any.

Tanque el blog (4 anys! 4 ciutats. moltíssims records i amics i històries que pujen i baixen).

Ens llegim - espere - en altres llocs.

Oda als amiguets i als millors moments

Per sort, no estan tots els que són. Les fotografies estan desordenades, com els records dels millors moments dels últims anys. I ja són anys!

Tonta és

Este és el típic post que vols escriure - perquè ho necessites - però et costa molt perquè la resaca i la impotència no et deixen veure clares les coses, et bloquegen i t'amaguen les paraules perquè no pugues trobar-les, col.locar-les coherentment en una frase i explicar a la resta de la humanitat que hi ha dies que les coses et poden anar malament però altres en què la culpa no és dels demés ni del temps, sinó teua, per tonta.

Este és un post raro i mal escrit.
Jo m'entenc.

Diario de mi primera comunión

Fa setmanes (o mesos?) que no tinc ganes d'escriure al blog. Una, acabe cansada de treballar tot el dia davant l'ordinador - m'estic convertint en miope oficial-. I dos, m'ho passe millor llegint els blogs dels syberamiguets-syberamiguetes.

Internet està ple de gent que escriu molt bé i que explica històries que fa 20 anys (tots recordem el Diari de mi primera comunión) només arribaven a descobrir els nostres germans quan ens furtaven les claus del diari personal.

Ja aleshores escrivia sabent que algú m'acabaria llegint. Estava seguríssima que algun dia ma mare o la meua germana descobririen el diari, destaparien els meus secrets. Per això, mesurava molt les meues paraules. Hi havia voltes que, directament, deixava missatges al marge dirigits a la meua germana. De l'estil "Deixa de llegir, cotilla" o "Sabria que algun dia acabaries trobant les claus, alamamavas"

I ara, ací estic, explicant les meues històries a tot el siberespai. Molts dies tinc vergonya d'escriure, perquè encara conserve la por a ser descoberta de quan vaig tindre el meu "Primer diario de mi primera comunión". Els xiquets de hui en dia escriuen diaris de su primera comunión? Ni idea. Seria una llàstima que es perderen eixos diaris perquè eren la mar d'elegants, de tapa dura, daurats i amb dibuixos de querubinets. Les fulles eren de colors i als cantons tenien il.lustracions kitsch i feien bona oloreta.

La teua màxima preocupació a un diari de primera comunió era el dia que faltaves a classe perquè estaves costipat: "Hoy no he ido a clase y me he quedado en el cama viendo los dibujos y me he bebido un zumo y me he comido una vianeta con jamón de york para merendar". Amb una sola frase ("Mi prima no majunta), resumies un mal rollo que ara no soluciones ni amb 20 converses - amb cervesa inclosa - amb els els col.legues.

Els blogs vindrien a ser els diarios de mi primera comunión evolucionats i no sé... si millorats. No es pot comparar l'estètica "primera comunión" dels antics diaris a les desangelades plantilles dels blogs que venen de fàbrica i que tot el món té igual. Jo crec que els blogs tenen poca personalitat comparats amb els diaris d'abans. Això sí, continuem escrivint les mateixes tonteries - ara necessitem parrafades per expressar-nos i ens creiem que tots els nostres problemes són trascendentals- . Tot i això, els secrets més secrets els continuem tenint molt ben amagats. Tancats en clau.