L'Era Mariví

Mariví era soltera i tenia un pis preciós a Sarrià. Feia 20 anys que treballava com a administradora de finques en unes oficines tristes i brutes d'un carrer sense nom. Llogava i venia vivendes però sobretot en llogava. En la dècada dels 90 del segle XX i principis del segle XXI havia aconseguit enriquir-se molt. Odiava Barcelona, com havia anat canviant des d'aquells farragosos Jocs Olímpics del 1992, com era d'intransitable i de cara. Maleïa els aires de modernitat amb què es passejaven els joves vianants, l'artificialitat dels cafès i dels restaurants del centre. Però com a bona fera dels negocis sabia que tots els defectes que ella li trobava a la ciutat havien jugat al seu favor: l'havien ajudat a pujar el seu negoci i fer-se rica. Estava convençuda que encara li quedava molt de temps per continuar fent tractes. Compra-venda-lloga-relloga-ven-compra-ven. Enriquint-se a canvi de les ganes de viure la gent. Molts eren immigrants. Clients pobres però amb una necessitat imperiosa de no dormir al carrer.

Mariví era un personatge anònim. Ningú no sabia qui era tret dels seus clients. Ni els diaris ni els polítics parlaven d'ella. Tenia por que els milers de joves que durant uns anys van eixir als carrers de les grans ciutats per manifestar-se contra el preu de la vivenda descobriren la brutícia de les seues activitats. Però ningú no la va delatar i això que molts dels seus clients assistien a aquelles manifestacions de protesta.

Era tan invisible com obscur el seu treball. Va ser la imatge d'una època: un ésser el suficientment vulgar, intrascendent i astut com per passar desapercebut en el gran negoci que fou la vivenda. Mentre ella feia de les seues, els polítics inauguraven cases de protecció oficial i alguns joves ocupaven cases abandonades. D'això ja fa molt de temps...