LOSI'S SYBERDIARY

Per què no volia que s'acabara l'any

2008-01-08T22:49:00.000Z

Jo em ressistia al 2008... per molts motius, perquè ha sigut un dels millors finals d'any...

I he fet anys...

I 2007 no ha sigut ni millor ni pitjor, però ha valgut la pena.

Bon any.

Tanque el blog (4 anys! 4 ciutats. moltíssims records i amics i històries que pujen i baixen).

Ens llegim - espere - en altres llocs.

Oda als amiguets i als millors moments

2007-12-06T19:11:00.000Z

Per sort, no estan tots els que són. Les fotografies estan desordenades, com els records dels millors moments dels últims anys. I ja són anys!

Tonta és

2007-12-06T16:59:00.000Z

Este és el típic post que vols escriure - perquè ho necessites - però et costa molt perquè la resaca i la impotència no et deixen veure clares les coses, et bloquegen i t'amaguen les paraules perquè no pugues trobar-les, col.locar-les coherentment en una frase i explicar a la resta de la humanitat que hi ha dies que les coses et poden anar malament però altres en què la culpa no és dels demés ni del temps, sinó teua, per tonta.

Este és un post raro i mal escrit.
Jo m'entenc.

Diario de mi primera comunión

2007-09-18T20:28:00.001Z

Fa setmanes (o mesos?) que no tinc ganes d'escriure al blog. Una, acabe cansada de treballar tot el dia davant l'ordinador - m'estic convertint en miope oficial-. I dos, m'ho passe millor llegint els blogs dels syberamiguets-syberamiguetes.

Internet està ple de gent que escriu molt bé i que explica històries que fa 20 anys (tots recordem el Diari de mi primera comunión) només arribaven a descobrir els nostres germans quan ens furtaven les claus del diari personal.

Ja aleshores escrivia sabent que algú m'acabaria llegint. Estava seguríssima que algun dia ma mare o la meua germana descobririen el diari, destaparien els meus secrets. Per això, mesurava molt les meues paraules. Hi havia voltes que, directament, deixava missatges al marge dirigits a la meua germana. De l'estil "Deixa de llegir, cotilla" o "Sabria que algun dia acabaries trobant les claus, alamamavas"

I ara, ací estic, explicant les meues històries a tot el siberespai. Molts dies tinc vergonya d'escriure, perquè encara conserve la por a ser descoberta de quan vaig tindre el meu "Primer diario de mi primera comunión". Els xiquets de hui en dia escriuen diaris de su primera comunión? Ni idea. Seria una llàstima que es perderen eixos diaris perquè eren la mar d'elegants, de tapa dura, daurats i amb dibuixos de querubinets. Les fulles eren de colors i als cantons tenien il.lustracions kitsch i feien bona oloreta.

La teua màxima preocupació a un diari de primera comunió era el dia que faltaves a classe perquè estaves costipat: "Hoy no he ido a clase y me he quedado en el cama viendo los dibujos y me he bebido un zumo y me he comido una vianeta con jamón de york para merendar". Amb una sola frase ("Mi prima no majunta), resumies un mal rollo que ara no soluciones ni amb 20 converses - amb cervesa inclosa - amb els els col.legues.

Els blogs vindrien a ser els diarios de mi primera comunión evolucionats i no sé... si millorats. No es pot comparar l'estètica "primera comunión" dels antics diaris a les desangelades plantilles dels blogs que venen de fàbrica i que tot el món té igual. Jo crec que els blogs tenen poca personalitat comparats amb els diaris d'abans. Això sí, continuem escrivint les mateixes tonteries - ara necessitem parrafades per expressar-nos i ens creiem que tots els nostres problemes són trascendentals- . Tot i això, els secrets més secrets els continuem tenint molt ben amagats. Tancats en clau.

Vergonya

2007-06-08T12:54:00.000Z

Quin patir! Anava a actualitzar el meu syberdiari i resulta que no me'n recordava de les claus! I les mesclava amb altres comptes de blogs, correus electrònics i personalitats virtuals vàries... Estic feta un embolic amb tanta contrasenya i nom d'usuari... Al final, ja no sé qui soc... Una amiga em contava l'altre dia que es va redescobrir a Internet i va trobar un blog amb el seu mateix nom i cognoms... que l'havia creat ella anys enrere. Vaja, que es va retrobar amb ella mateixa a Internet.

Només ha passat un mes des què vaig escriure però ha passat de tot (al PP valencià li ha donat temps de guanyar les eleccions! Maemeua! quin disgut!)M'agradaria escriure molt més... Ho intentaré.
De moment, hui reobric el blog recomanant-vos un gran hit de "Pet Shop Boys". "It's a sin" (que ve a dir "És una vergonya")A ballar que és divendres

Contes del més enllà (II)

2007-04-04T14:45:00.000Z

Mig avorrida, deixant passar els minuts, repassava amunt i avall l’agenda de contactes del mòbil. A-Albert, J-Javi, T-Tia Amèlia! Quan va llegir Tia Amèlia va sentir un batec al cor més fort del normal. La tia havia mort feia 5 mesos. El seu nom escrit a la pantalla li va portar de sobte massa records, massa converses inacabades. Les últimes setmanes que ella havia passat de tractament a l’hospital havien parlat pel mòbil. “Tia, com està? Bé, bé. Prompte tornaré a casa”.

Des què ella havia deixat el poble, la única manera que tenia de comunicar-se amb la tia era a través del telèfon. La distància les separava físicament però no intel.lectualment. Així ho sentien les dos cada volta que penjaven el mòbil després de llargues converses telefòniques. S’entenien. Amb la tia Amèlia sempre havia tingut una connexió estranya. I ara, amb el seu nom escrit a la pantalla del mòbil, sentia la necessitat i la curiositat de tornar-la a trucar. Segurament estaria al cel, menjant dolços i dormint entre núvols. Una dona tan bona no pot anar a parar a cap altre lloc.

La va telefonar. Dos timbrades, tres...

- Siii? digam?
- Tiaaa?
- Ai, xiqueta, no em digues que eres tu! Quina alegria sentir-te!

La veu de la tia Amèlia sonava com si estiguera al costat de casa. No podia ser. No s’ho podia creure. La por la va paralitzar – estava comunicant-se amb una morta! – però la tranquilitat i la serenitat de la veu de la tia la van calmar.

- Però tia, vosté no estava morta?
- Ai, sí, filleta. Què malament em va saber morir-me. Però mira, estava major ja... què farem?
- No ho entenc... I com és que podem parlar?
- Ai, guapeta, volia enviar-te un missatget per avisar-te però la mort se’m va emportar massa ràpid. És que tinc una tarifa nova que et permet parlar des del més enllà. Només amb tres persones que jo mateixa he escollit. I com no t’havia de triar a tu? Tant que t’estime jo!

Al.lucinava. La tia Amèlia sempre havia sigut molt espabilada. Al poble, va ser una de les primeres dones a treballar d’oficinista en una fàbrica de paper de fumar. Però clar... tan llesta com per contractar un servei de comunicacions extraterrenals a una companyia telefònica...

- Però... a vore... tia... és que tot açò és molt raro... jo tinc por!
- Què no, dona, què no... Tu no patisques. Este sistema és molt senzill. Cada mes em descompten de la cartilla del banc 30 euros i les tres persones que jo he elegit – la teua iaia, tu i un altre nebot meu – podeu parlar amb mi sempre que vulgueu. Això sí, jo no puc telefonar-vos. Eixa és la pega... perquè si no, estaria tocan-te a tot hora!

- Ai tia, no em diga això... que jo ja la feia més morta que morta!
- No, si és que estic morta però mira, les noves tecnologies... està tot tan avançat!

No sabia què dir... La tia Amèlia semblava molt alegre, contenta de comunicar-se, però ella, en el fons, sentia una tristesa enorme per parlar amb una persona que sabia que no podria tornar a veure.

- Mire tia... jo crec que és millor que penje.
- Ai la boba! I per què? En la de coses que m’has de contar! Què és de la teua vida? Tu sempre amunt i avall...
- Però tia... és que jo no puc fer-me l’ànim de saber que estic parlant amb vostè...
- Que no dona... serà igual com abans, com quan jo estava viva. No ens veiem mai però era com si ens veierem perquè parlavem cada setmana pel mòbil...
- Eehhh....

Tenia raó. En els últims 6 anys l’únic contacte que havia tingut amb la tia Amèlia era via telefònica. No s’havien vist. Només en els seus últims dies de vida, quan ella estava ja molt malalteta. O el dia de la seua mort, al tanatori. Aquella cara blanca de cera no l’oblidaria mai...

- Xiqueta? Estás ahí? Dis-me alguna cosa!
- Com està?
- Bé, bé, tranquil.la i descansant en pau.
- Ah! I què fa?
- Mira, estic al cel, entre núvols, menjant dolços tots els dies.
- De veritat?
- Sí. El pitjor és que al cel no hi ha llibres ni tele. Això sí, m’entretenc molt mirant passar avions i altres pardalets.
- I té companyia?
- Sí, però ja saps que jo sempre me les he apanyat molt bé sola. No necessite ningú. Els morts són igual d’envejosos i rabiosos que els vius. Jejeje Ai! Quina alegria que tinc de sentir-te!! Toca’m, toca’m tots els dies!
- Sí tia, no patisca. Ara he de penjar. Però ja xarrarem....

Contes del més enllà (I)

2007-04-03T07:33:00.000Z

Estirada al sofà, sentia inquietud per tot el cos, tenia el pressentiment que el mòbil sonaria d’un moment a altre. Era de nit i estava cansada de tot el dia. Es va quedar mig adormida intentant escoltar la melodia del telèfon, però res. Quan ja es trobava en eixa fase estranya i al.lucinatòria que va de la vigília al somni – eixos moments que no saps molt bé què fas, on estàs, qui eres, si encara estas viu o si ja dorms – el mòbil la va sorprendre amb un so llunyà i aquàtic, com si se l’haguera deixat oblidat dins d’un poal d’aigua. Somnàmbula, va despenjar. Era ell. La cridava des de l’infern – podia sentir perfectament la remor de les flames a l’altre costat de la línia - i li deia que mai la deixaria en pau. Que la recordaria totes les nits. Que l’estimava.

Ella no podia respondre perquè no li eixien les paraules. Obria la boca, movia els llavis però no podia emetre cap so. Va intentar penjar el mòbil però el botó no funcionava. No podia desfer-se de les seues paraules, que ressonaven amb força a l’auricular: T’estime, t’estime. Em sents? Estas ahí? No et deixaré. No m’arrepentisc de res del que he fet. Ara estic ací, però és com si estiguera ahí, amb tu, al teu costat.

No podia soportar-ho més. Va intentar llençar el mòbil a terra i destrossar-lo però els braços tampoc li responien. Tenia el cos adormit i l’única informació que el seu cervell podia processar eren aquelles paraules terrorífiques que aquell desgraciat li enviava des de l’infern.

Va tardar molts anys en poder despertar d’aquell malson.

Paraules pintades

2007-03-29T15:41:00.000Z

I per acabar la serie dedicada a les paraules, recomanar-vos un bloc de paraules escrites en les parets. Bé, més que paraules... són crits!

PROHIBIDO FIJAR CARTELES

Paraules que venen bé

2007-03-29T15:11:00.000Z

Ahir obria una secció dedicada a les paraules que em fan ràbia i hui n'obric una dedicada a eixes paraules que et solucionen la vida, que t'ajuden a passar un moment compromès i que et permeten quedar com una reina. En definitiva, paraules que heu d'incorporar al vostre vocabulari per ser homes/dones de la vida moderna. Primera paraula:

Arxivar: "Me'n vaig a arxivar". "Estic arxivant" "Ara ho arxivaré". El verb arxivar, és la forma més neta i eficient d'escaquejar-te en la feina d'oficina (i ressalte lo d'oficina i que em disculpen els arxivers professionals!). Si no tens ganes de fer res en l'oficina i vols fer vore que treballes, arxiva.

Paraules que fan ràbia...

2007-03-28T12:57:00.000Z

Després de la sentida defensa que he fet de TV3 a València (m'avorrisc de llegir els meus propis sermons), obric una secció dedicada a les expressions-paraules que em fan ràbia. Estes són les dos primeres paraules que vull comentar (podeu afegir les vostres):

- República bananera: expressió que s'utilitza per desprestigiar el funcionament d'un país o un govern. No ho entenc, la veritat. Quin és el problema: ser una república o dedicar-se a la producció i venda de bananes? Quina culpa tenen les repúbliques bananeres? Sabeu d'algun país que siga una república bananera de deveres (i no en sentit figurat)? Algú sap d'on ve l'expressió "república bananera" (uiii, quina ràbia!)?

- Civisme: Paraula que utlitzen molt els ajuntaments i els alcaldes per referir-se a les normes de comportament que ells consideren que són les pròpies i correctes dels ciutadans (un altra paraula que dona ràbia i és difícil de pronunciar "ciutadà". A mi m'ix "ciudatà"... no m'aclarisc!)
És cívic tirar els papers a la paperera, no pixar pels racons, que hi haja prostitució però sense que es vegen les prostitutes, ser amable amb els veïns, no aparcar malament, no escopir, respectar els espais públics etc. etc.
El problema ve en què la qualitat (o l'obligació) de ser cívic només se li pressuposa al ciudatà (perdó, ciutadà jeje) però són els poders públics cívics amb nosaltres?

Censura democràtica

2007-03-27T09:59:00.000Z

Han anunciat que el govern valencià tancarà les emissions de TV3 hui.
A mi m'havien explicat que censura era quan algú tancava, sense causa justificada, un canal de comunicació o quan no deixava que es feren públiques informacions.
La causa que al.lega el PP valencià per clausurar els repetidors és que TV3 no té llicència de TDT per a emetre.

Tv3 no té llicència per a emetre perquè el PP valencià no li l'ha concedida, com tampoc ho ha fet a molts altres canals valencians. Entenc que, Tv3, que es veu des de fa 21 anys al País Valencià, deixarà de vore's perquè al govern valencià no li dóna la gana.

També em van explicar que la llibertat d'expressió i el dret a la informació, que apareixen en la tan vanagloriada constitució espanyola, són dos garanties per a la democràcia. Però resulta en democràcia, els partits polítics poden decidir qui parla i qui calla.

A t'ho diré jo!

2007-03-22T07:59:00.000Z

Em conec (crec) i sé que puc controlar el meus instints. Per això no vaig a quatre pates i vaig decidir depilar-me quan totes les meues amigues van començar a fer-ho. Però hi ha un instint, el de cridar, el de soltar verbalment tot el que porte dins, el de dir a la cara el que pense de la gent que m'envolta, que em costa molt reprimir. Que em porta de cap, vaja.

Fa dies que li vull dir a algunes persones el que pense d'elles, tant per a bé com per a mal.

Este matí, l'instint de cridar, que anomenarem "a t'ho diré jo!!", se m'ha escapat per la boca, sense voler, com un rotet. Ha sigut amb el meu jefe, bé, no és el meu jefe directe però he de suportar les seues ordres, suggerències, etc. És un home de 63 anys, en porta més de 20 treballant per a la indústria farmacèutica i ara treballa a l'editorial. Es la típica persona que et repeteix les coses 30 voltes, que no se'n recorda que el sermó que està explican-te te l'acaba d'explicar fa 20 minuts, que aporta detalls innecessaris i poc interessants a les seues explicacions... Vaja, un pesat. Des del primer dia que feina vaig intentar immunitzar-me al seu caràcter i creia que ho portava prou bé... fins este matí.

Li estava explicant que havia aconseguit un contacte per fer un llibre, un professor universitari, el tema: com influeix la publicitat televisiva en els trastorns alimentaris. No m'ha deixat ni acabar de parlar. M'ha tallat en sec i m'ha dit: "Està molt bé que tingues iniciativa per contactar amb autors però no estàs aquí per fer els llibres que a tu t'agraden sinó els que els agraden als laboratoris farmacèutics". I jo, m'he quedat mirant-lo i li he dit: "Ja, ja sé per a qui treballem, ja sé en què consisteix esta feina. M'alegre que siga la primera vegada que em dius les coses tan clares. Gràcies per orientar-me". Li ho he dit amb mala llet i sense mirar-lo a la cara. I clar, ha flipat. I se n'ha anat de la meua taula sense dir res més.
A t'ho diré jo!

Dolor d'ànima

2007-03-13T10:14:00.000Z

He entrat estes últimes setmanes a un friki-foro de metges d'atenció primària, els metges de "cabesera" de tota la vida, vaja. Els he preguntat pel mal d'esquena i m'han contestat coses tan màgiques com estes (i jo que creia que eren uns pastilleros redomaos i resulta que no, que tenen coret, sentiments i damunt, són poetes):

"He insistido muchas veces en que el dolor de espalda (desde la nuca hasta el coccys) es, muchas veces, el dolor de alma. Es decir, una expresión de la dificultad de vivir."

"En tiempos de la España catolica postfranquista el prototipo de busqueda era el confensor, cuanta cola había en los confesionarios de todas las iglesias, se confesaba en varios turnos al día, hoy esa imagen desaparece porque no es capaz de ofrecer otras expectativas como la anticoncepción y pasa el protagonismo al médico."

"La cura de la soledad ( o del dolor de espalda) en
http://scienceblogs.com/drcharles/2007/02/the_cure_for_loneliness.php#more

Cuideu-vos l'ànima!

2007-03-09T13:24:00.000Z

Prous amics m’han comentat que es lamenten per no haver pogut parlar més amb els seus iaios abans que moriren. De no haver-los escoltat prou. Quan mor algú sempre tens la sensació que podries haver aprofitat molt més les vivències compartides. Amb la mort, es magnifica el llegat d’una persona. Quan és viva, se l’ignora. Els relats, les converses, les lliçons dels iaios vius ens semblen insignificants i avorrides. En canvi, quan moren, recordem eixos relats com si foren una doctrina importantísima.

Jo mai vaig gravar ni escriure cap de les històries que em va contar el meu iaio sobre la guerra o sobre el poble... M’agrada recordar-les en el moment i el lloc en què ell va decidir contar-me-les. Tenen sentit en aquell context. I ara guarde eixes històries molt a dins meu, segurament difuses i ja mig oblidades, però formen part de mi. No tinc ganes de mostrar-li a ningú el que em contava el meu iaio, ni d’escriure-ho en cap lloc. No m’agraden els llibres que, amb tapes de color sèpia, intenten evocar temps passats i persones mortes.

Potser més que escriure el que ell em contava, m’agradaria escriure una història sobre com era, per què es comportava com es comportava... perquè un altra de les sensacions que tinc - supose que influenciada per la seua absència - és que mai vaig arribar a comprendre’l del tot.

Punt i (seguit?)

2007-02-26T11:21:00.000Z

Ja no tinc ganes d'escriure al bloc... i cada volta que rellegisc els meus escrits m'agafa vergonya perquè els trobe cursis. Ja sabia jo que la meua experiència bloggera anava a durar poc... De moment, deixe el losi's siberdiary un poquet apartadet... fins que l'inspiració, el bon temps o la vida em tornen a sacsejar les idees.

La mani

2007-02-05T11:56:00.000Z

Un operari de l'ajuntament neteja amb aigua les últimes restes de la manifestació d'ahir. Grafittis amb missatge que desapareixeran per sempre. Reivindicacions efímeres que no arribaran a ningú, perquè l'aigua i l'oblit les buidaran de contingut. Les proclames desdibuixades i regalimant gota a gota per la paret la traslladen a la trobada inesperada en la manifestació. El va veure i es va detindre, esperant que la reconeguera. En coincidir les mirades, cap dels dos va voler mostrar sorpresa ni alegria. Quatre frases de compromís, ressabudes i sense interès. Conversa fugaç i l'adéu. Tant de temps...tant poc a dir...

L'operari insisteix, agafa amb força la mànega i intensifica la pressió de l'aigua. Cara a la paret, mentre observa com desapareix la pintada de "LLIBERTAT" sent molta tristesa. Pensa que la seua relació està tan remullada d'aigua i d'oblit com el cartell. Reconeix que ja no té sentit tornar a veure'l. I sent llàstima perquè ahir, quan es van dir adéu, va sentir més buidor que res...

D.E.P.

2007-02-02T11:50:00.000Z

El homo antecesor es menjava als seus difunts. I ara són els morts els que ens devoren a nosaltres... I és que no hi ha res que em faça més pànic i peresa que tots els tràmits físics, emocionals i burocràtics del soterrar d’un familiar. (Crec que) no tinc por a la mort, sinó a tota la parafernàlia que l’envolta. Per què no ens evaporem, com l’aigua?

Oda a l'escriptura

2007-01-25T08:42:00.000Z

"Abordar la historia de las grandes civilizaciones occidentales que han dejado a la humanidad un cúmulo cultural, político y científico, siempre constituye un verdadero desafío. Esta inagotable fuente de revelaciones no permite comprender lo simple de la historia, lo trascendente del pensamiento y la interrelación entre el hombre y el mundo que lo rodea a través de la alimentación. El hecho alimentario, en cualquier sociedad, reviste una extremada complejidad".

Després de llegir este paràgraf, em ve al cap:

1. Per què certes persones amb càrrecs importants (professors universitaris, metges, notaris, advocats, polítics, periodistes) no reconeixen que no saben escriure i martiritzen la resta d'humans amb textos incomprensibles?

2. Si un no controla les regles bàsiques d'escriptura (subjecte+predicat, coherència, cohesió etc.) per què no intenta ser més modest i senzill i deixa d'imitar o copiar altres formes d'escriure més complexes (que només els grans mestres de l'escriptura dominen)?

3. Quant de coneixement es perd perquè la gent que té idees no sap com expressar-les?

4. Quant de coneixement es perd perquè la gent sense idees o amb molt poques idees parla, escriu i té fòrums on expressar-se sense que ningú no li diga res?

Ara o mai

2007-01-16T14:10:00.000Z

Passa la vida i passa la gent que t'has anat trobant pel camí. I hi ha dies que aquella persona que pensaves que ja t'havia oblidat se'n recorda de tu i torna, sense demar-te permís. I és aleshores quan sents el pes del temps i trobes injust que ara, quan tu ja vius en un altre moment, vulguen fer-te retrocedir al passat. Un consell: no òbrigues la porta a les visites imprevistes.

De companya a companya (II)

2007-01-11T14:16:00.001Z

- M'han dit que ella ha dit que t'ha vist com t'alçaves de la cadira i anaves a passejar al carrer. I clar, està bé passejar però si camines per dins de l'oficina, millor. Ja t'hi acostumaras. Jo t'ho dic de bon rollo perquè a mi m'agradava caminar però ara trobe que es millor fer exercicis de ioga sense moure'm de la taula. Discretament, clar, sense que la resta se n'adone que estic descansant. Van molt bé. Ja t'explicaré com fer-los i et relaxaras molt!

- Ah... vale... Gràcies.

De companya a companya

2007-01-11T14:02:00.000Z

- M’han dit que ella ha dit que has arribat tard. I que no torne a passar, lo de quedar-te prenyada i arribar tard perquè vas al metge. Jo t'ho dic de bon rollo perquè a mi també em va passar amb l'Andreuet, el meu fill. I ja no n'he tingut més, de fills, ni en tindré, almenys mentre treballe ací.

- Ah...vale...Gràcies.

La Barbie-abuela

2006-12-22T12:37:00.000Z

La primera vegada que la vaig veure vaig tindre la impressió de que aquella dona havia estat liada, casada o era molt amiga d'un cirugià plàstic. No estava excessivament operada però el bisturí li havia deixat marques indisimulables. Una cara estirada i artificial. Uns llavis sobrenaturals i una cintura, un cul i unes caderes que no es corresponien amb la cintura i el cul i les caderes normals d'una dona de 60 anys. Ara, l'observe, analitze els seus moviments i descobrisc que baix dels vestits de marca caríssims viu una calavera "recauchutada". Una Barbie vella. Ella ha destrossat el seu cos i la seua mirada presa de la idea que la bellesa té data de caducitat i de què només es pot ser guapa entre els 18 i els 25 anys. Per això ara és la Barbie-abuela.

El Nadal és kitsch

2006-12-19T09:49:00.000Z

Il.luminació als carrers no apta per a persones mínimament sensibles
La música estrident sona per tot arreu i ningú no t’ha demanat permís (ni disculpes!) per haver de soportar-la.
A la feina, els companys et castiguen amb el joc de l’amic invisible i el teu cap t’obsequia amb una cistella recarregada i/o regalet de gust difícil.
El Pare Noel se suicida pels balcons. Segur que se sent responsable del major atac a la bellesa que es fa durant l'any...

El dia de Santa Llúcia

2006-12-13T11:22:00.000Z

M'han furtat la cartera al metroooooo!! aaghhhhhhhh!! quina ràbiaaaaaaa!!
Al ladrooooooooon!!!
Necessitava dir-ho.

L'Era Mariví

2006-12-11T18:51:00.000Z

Mariví era soltera i tenia un pis preciós a Sarrià. Feia 20 anys que treballava com a administradora de finques en unes oficines tristes i brutes d'un carrer sense nom. Llogava i venia vivendes però sobretot en llogava. En la dècada dels 90 del segle XX i principis del segle XXI havia aconseguit enriquir-se molt. Odiava Barcelona, com havia anat canviant des d'aquells farragosos Jocs Olímpics del 1992, com era d'intransitable i de cara. Maleïa els aires de modernitat amb què es passejaven els joves vianants, l'artificialitat dels cafès i dels restaurants del centre. Però com a bona fera dels negocis sabia que tots els defectes que ella li trobava a la ciutat havien jugat al seu favor: l'havien ajudat a pujar el seu negoci i fer-se rica. Estava convençuda que encara li quedava molt de temps per continuar fent tractes. Compra-venda-lloga-relloga-ven-compra-ven. Enriquint-se a canvi de les ganes de viure la gent. Molts eren immigrants. Clients pobres però amb una necessitat imperiosa de no dormir al carrer.

Mariví era un personatge anònim. Ningú no sabia qui era tret dels seus clients. Ni els diaris ni els polítics parlaven d'ella. Tenia por que els milers de joves que durant uns anys van eixir als carrers de les grans ciutats per manifestar-se contra el preu de la vivenda descobriren la brutícia de les seues activitats. Però ningú no la va delatar i això que molts dels seus clients assistien a aquelles manifestacions de protesta.

Era tan invisible com obscur el seu treball. Va ser la imatge d'una època: un ésser el suficientment vulgar, intrascendent i astut com per passar desapercebut en el gran negoci que fou la vivenda. Mentre ella feia de les seues, els polítics inauguraven cases de protecció oficial i alguns joves ocupaven cases abandonades. D'això ja fa molt de temps...

Les fotos del primer diumenge de desembre

2006-12-03T17:11:00.000Z

En el post anterior no m'ha deixat carregar les fotos! Ací les teniu, la del gos altiu i la de la banderola ofensiva! jeje

Primer diumenge de desembre

2006-12-03T15:30:00.000Z

De passeig pel barri de la Ribera hem anat a buscar l'Esglèsia gòtica de Santa Maria del Mar, sempre plena de turistes poc respectuosos i de feligresos molestos. Si jo fóra molt de missa, també em molestaria que un diumenge l'esglèsia estiguera més plena de curiosos que de devots. Però és que el temple té molt d'encant i als laterals de l'interior hi ha el "top 10" dels sants i verges més populars. Sant Vicent Ferrer i la Geperudeta hi són. Jo tinc especial predilecció per la Verge de l'Esperança, per la seua història i per miraculosa. No puc contar-vos els favors que m'ha fet però només vos puc dir que des què em va ajudar, no puc deixar d'anar a vore-la. És el meu talismà.

En eixir de Santa Maria del Mar hem anat al parc de la Ciutadella, ple de pares i mares i xiquets, també de solitaris (aparentment) feliços que llegien el diari o tocaven la guitarra, un grup que practicava la meditació. El xandall, vestuari digne d'un diumenge tranquil, inexistent. L'amic senildion podria explicar molt bé perquè el xandall s'ha infravalorat des dels 80 ençà... ;-)També ens hem trobat de nassos amb el conseller d'interior i la seua companya (mai dona, mai parella, mai esposa!), que ja comença a demostrar al seu electorat el preu de ser conseller d'interior. En comptes d'anar a Sabadell a manifestar-se contra el Quart Cinturó, Saura passejava vestit informal de diumenge (=sense xandall) per la Ciutadella, agafadet de la mà de l'Imma Mayol.
Al parc també hi havia molts passejadors de gossos. No sé si m'estic obsessionant amb la modernitat que es respira i que es veu i es ven a Barcelona però últimament he vist molta gent jove que mostra gossos estranys, estrambòtics, moderns com ells. Hi ha qui diu que els gossos s'assemblen als amos. Jo crec que ara, els amos ja busquen i trien el gos que més els combine amb les ulleres de pasta o les botes de disseny. Els animalets, insignificants, miren amb altivesa la resta de vianants. Són exclusius i ho saben. He fet una foto a un dels esperpentos. No serà la primera jeje

Més coses que he vist. Lena parlava al seu magnífic bloc de l'anunci de l'Ajuntament de Barcelona que porta el lema "Aibó". De les faroles dels voltants de la Ciutadella penjen les banderoles que prometen la felicitat plena gràcies al treball. Per ser més exactes, el reclam és: "Més oportunitats per a treballar amb el que t'agrada". Fotos de gent guapa que no supera els 40 anys acompanyen la colpidora frase. Has de ser molt poc sensible o no mirar mai al cel per no sentir-te ofès amb esta campanya que joves com tu, però sobradament preparats (ja ho deia un altre anunci) han elaborat amb tota la intenció per a l'ajuntament de la ciutat més cívica, més neta, més plena d'oportunitats... He fet una foto a una de les banderoles perquè vos feu una idea. Els que viviu a Barcelona deixeu de mirar a terra quan camineu i trobareu missatges com estos penjant de les faroles.

Ací les banderoles ens recorden la imatge de la ciutat que els governants volen donar. A València, esta funció la fan les construccions faraòniques que el Partit Popular ha encarregat a l'arquitecte Calatrava. Però les presses amb què els polítics inauguren obres que consideren pròpies però que s'han fet amb diners de tots juguen males passades. El Palau de les Arts, la insígnia del PP valencià, cau a trossos. Una imatge, la de l'escenari en runes del gran teatre de l'òpera de València, que possiblement mai vorem (ja s'encarregaran d'amagar-la) però que suposa molt. A banda de perdre un espai d'ostentació i perfecte per celebrar visites papals o mítings de partit (fa poc n'hi va haver un amb la presència de Rajoy), el PP valencià perd un punt de la campanya electoral. El dedicat a lloar les obres fantàstiques de la ciutat de València. I Calatrava haurà d'empassar-se la vergonya de treballar a sou per a polítics que només valoren les grans façanes de trencadís blanc. Casualitats de la vida (o no) fan que la mateixa setmana que es plantava la llavoreta d'un possible canvi de govern a la Generalitat es desmorone l'edifici que millor exemplifica la política valenciana dels últims anys. Que Camps s'empare a la Verge de l'Esperança! jeje

Ficció

2006-11-30T16:45:00.000Z

El treballador poregós fingeix treballar davant el seu cap
El periodista que no és lliure fingeix una pregunta mordaç però de resposta còmoda
El matrimoni cansat fingeix felicitat per no caure en el pou de la rutina
L’amic fals fingeix que t’escolta
El comerciant feroç fingeix simpatia i entrega
El ric que se sent culpable fingeix bondat i solidaritat amb els desafavorits
El metge sense ètica fingeix professionalitat
El polític covard fingeix interès i preocupació per les seues responsabilitats
L’amant desesperat fingeix fortalesa davant la impossibilitat d’ésser correspost. I tu?

El Saler

2006-11-25T14:04:00.000Z

Del cap... als peus

2006-11-23T22:53:00.000Z

Entre les novetats que estic descobrint a la feina hi ha la de conèixer metges. La imatge de metge que jo tenia (fins hui): un tio amb bata blanca que des darrere d’una tauleta et pregunta, fredament i sense cap rubor (aparent), si tens mocs verds o blancs o si “fas” dur o blanet. Un metge també era (fins hui) el tio que té valor d’estacar-te per la gola un pal de fusta que et convida al vòmit o el tio que et fa destapar-te la camisa i sense cap mala intenció (aparent) et coloca un auscultador fred al pit. Fins ací tots tenim clara la imatge de metge.

Però hui la vida m’ha portat a un congrès de neuròlegs, una espècie professional que es dedica a investigar el que ens passa al cap. Així de primeres ja sona complicat. Ingènua, ignorant, creia que éssers que són capaços d’entrar al cervell humà i saber el que els ens passa doncs haurien de tindre algo de sobrenatural o diví. No.

Ha sigut posar els peus al palau de congressos on se celebrava l’encontre i topar-me de colp amb un festival de gent que anava amunt i avall carregada amb bosses i maletes. Bosses i maletes patrocinades per les desenes de laboratoris farmacèutics que havien acampat la paradeta allà per fer negoci. Negoci dels antidepresius, dels fàrmacs per a narcolèptics, malalts d’Alzheimer, de Parkinson. Allò era com un mercat però en comptes de vendre fruita o carn, es venien pindoletes i drogues diverses per als mals del cervell. Vendre estupefaents al carrer està mal vist, fer-ho en un flamant palau de congressos a plena llum del dia i amb espectaculars estands de merchandising, es fantàstic! Un dia vos parlaré del meravellós món dels “gadgets”, paraula moderna que significa “objecte xorra, absurd i inútil” que els laboratoris regalen per intentar complaure un client, en este cas els clients són els metges que recepten els medicaments de les farmacèutiques afins.

Bé, tornant als neuròlegs. Se m’ha acostat un. Era un amic d’un company de la feina. Ens han presentat, ens hem donat la ma i després d’un intercanvi de frases de compromís, el senyor doctor se m’apropa com si anara a auscultar-me (m’ha vingut al cap el record infantil d’estar a una consulta de metge de capçalera acompanyada per ma mare!) i em pregunta : “Està vosté casada, senyoreta? Té parella?” La imatge del metge professional amb bata blanca que “explora” objectivament els seus pacients m’ha caigut als peus. El tio era un iaio amb cabells blancs perfectament pentinats i conservats (d’anunci de pla de pensions de La Caixa) i no puc dir que tots els metges del món siguen uns babosos però clar, com comprendreu, ja no podré tornar a l’ambulatori amb la mateixa innocència, ja no podré "entregar" el meu cos a la ciència amb la mateixa seguretat i confiança jeje La segona conclusió d’esta experiencia: no pot ser que el meu primer ligue a Barcelona siga un neuròleg pijo i iaio…Malament… ;-)

Coses de la vida moderna I

2006-11-21T22:48:00.000Z

Hi ha qui paga per estar sol
hi ha qui per no estar sol, paga
I molts dels que estan junts, ho paguen

Desordre

2006-11-17T23:22:00.000Z

Les coses adquereixen sentit i vida en el desordre.

Si les vas deixar en aquell lloc abandonades però especialment ubicades és perquè tu volies expressament donar eixe ordre a la teua intimitat. Mira la teua habitació: no és casual que estiga com està. Les teues coses delicadament desorganitzades a terra, damunt la tauleta de nit, baix del llit, penjant de la finestra... són el reflex de moments fugaços de la teua existència veloç. Moure-les del seu lloc significa donar un pas endavant en la disciplina del temps. Arrencar-les del passat, no donar-los l'oportunitat que et mostren com eres realment. Tu eres el caos de la teua habitació.

Observar el teu propi desordre, el mosaic d'objectes que et fan companyia és un exercici d'introspectiva molt gratificant. El desordre també és un plaer. Disfruta'l.
I després d'esta oda exagerada a l'anarquia personal, dir-vos que he perdut una jaqueta negra de pana que m'estimava molt, l'única calenteta que m'he portat a Barcelona. I ja comença a fer fred ;-)

Nacionalistes sense complexos

2006-11-14T08:36:00.000Z

"Voy a intervenir en castellano por una razón muy sencilla: yo intervengo aquí en representación de las 17 comunidades autónomas y el nexo común entre todas es el idioma castellano, nosotros no somos ni una comunidad nacionalista ni una comunidad con complejos, en consecuencia, creemos que debemos intervenir en el idioma que representa a las 17 comunidades autónomas", Font de Mora, conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana dixit.

Font de Mora no va voler parlar en valencià a la reunió del Consell de la UE, tot i que la Generalitat havia demanat amb antelació i per si de cas el servei d'interpretació. Era d'esperar perquè accions d'este tipus formen part de la política lingüística del govern de Camps. Al PP valencià li resulta molt més rendible electoralment provocar quatre titulars cridaners als diaris sobre el conflicte lingüístic que invertir diners en campanyes reals de promoció i ús del valencià. És una fòrmula més barata i més eficaç.

Però el que trobe més curiós és esta frase de les declaracions de Font de Mora: "No somos una comunidad nacionalista ni una comunidad con complejos". Per què els nacionalistes espanyols no reconeixen el seu credo? Són nacionalistes de fet i no de paraula. Els passa a molts i no només al País Valencià.

I on s'ha vist un Conseller d'Educació i Cultura que d'una banda té problemes seriosos per pronunciar una sola frase coherent i sense incorreccions en català i que de l'altra, reconeix públicament que no té complexos? Font de Mora deuria d'estar acomplexadíssim però té la sort de treballar per a un partit on parlar malament en valencià és un signe d'identitat i d'orgull "nacional".

Un any i mig i molt més

2006-11-11T10:33:00.000Z

No hi ha nom

2006-11-07T20:33:00.000Z

Fa un any El Pais (eixe diari que van fer uns progres vinguts a més per a explicar-nos a les noves generacions la seua ideologia ) publicava el reportatge: “La generación de los mil euros”. A partir d’aquell fastigós article, que utilitzava el poc original recurs periodístic dels perfils personals (Pepito, Barcelona, repartidor de pizzas, 24 años), començà a escampar-se una nova parauleta, els “mileuristes”. A alguns periodistes els encanta inventar-se termes per a simplificar el món, etiquetes tan simples com insultants: “sin papeles”, “radicales” o “sin techo” (esta és molt pitjor perquè és una traducció cutre de l’anglès homeless). I ara, “mileuristas”. Els que ja estem marcats amb esta etiqueta pseudo-sociològica podem donar les gràcies al grup PRISA i als seus frívols i urbans altaveus mediàtics (la cadena Cuatro n’és el màxim exponent) perquè han aconseguit introduir este terme en el vocabulari de les èlits ben pensants, és a dir, tertulians, polítics, professors universitaris etc. Ara ja és normal parlar dels “mileuristes” que busquen feina o els “mileuristes” que comparteixen pis. I és precisament la normalitat amb què s’ha incorporat esta paraula al llenguatge popular el que em molesta. És normal que hi haja joves que cobren 1000 euros i per això ja tenen la seua pròpia etiqueta. I els que es guanyen 300 o 400 euros al mes, sense contractes i amb feines de merda, no tenen ni nom.

Diccionari de sentiments

2006-11-06T19:11:00.000Z

Sabeu si existeix un diccionari de sentiments? Un llibre que el pugues obrir i buscar per ordre alfabètic els símptomes del teu estat d'ànim. Per la M "Mala llet" per la I "indiferència", per la S "Sorna", per la O "Odi", per la V "vergonya". Arribariem a casa per les nits i resoldriem els nostres dubtes interns. Quan algú et pregunta per què estas així d'insuportable i no saps com explicar-li-ho... O quan coneixes algú i sents alguna cosa per dins que no saps com descriure-la... O quan el jefe et fa un comentari xungo i no saps com, un glop de ràbia se't queda clavat a la gola...Ens passem el dia experimentant els efectes dels sentiments i no sabem com anomenar eixes sensacions. Falten definicions. Bona part del nostre malestar diari potser tinga solució buscant les definicions dels nostres sentiments. Què significa estar continuament de color roig? La solució: Al Gran Diccionari de Sentiments

De nou ací

2006-11-03T19:34:00.000Z

Se'm va ocórrer el Losi's syberdiari fa 2 anys. Acabava d'arribar de Barcelona a Luxemburg i trobava molt a faltar els amics i la família alhora que em moria de ganes de viure a l'estranger, treballar al Parlament Europeu, conèixer gent nova, aprendre. Dins meu es mesclaven dos sentiments enfrontats però complementaris, la tristesa pel que acabes de deixar i l'emoció pel que estas a punt de començar. En una situació semblant em trobe ara, a punt de començar un altre viatge. Este viatge és de tornada, a Barcelona, després d'haver fet parada un any i mig a València, ciutat i gent inoblidable.

Barcelona-Luxemburg-Brusel.les-València-Barcelona. Un recorregut que he fet en poc més de dos anys i en el que he viscut tants bons (i mals) moments i he conegut tants bons amics com per a sentir-me feliç. Sona cursi, ho sé. Però és així. I reobric ara este diari personal (no moolt personal, només personal a seques) perquè alguns amics m'ho han demanat i perquè si la peresa i el quefer diari no m'ho impedeixien, m'agradaria contar algunes de les coses que em passen, que em criden l'atenció, que em molesten (m'encanta criticar!). I com que també m'encanta xarrar, este pot ser un bon lloc de conversa i de trobada. Ja vorem si complisc la promesa i el losi's siberdiary té una miqueta de continuïtat...

Alegria

2004-10-21T15:18:00.000Z

Alegria és el que he tingut quan he vist que al poc temps d'estrenar el "Losy's syberdiary", 4 amiguets ja m'havieu contestat (entre ells, marcos, que m'hauria d'explicar, en llenguatge normal i no en "jerga de friki-informático" jejej qué significa el comentari "Hay que joderse, no hay blogs en la Internet y coge uno sin rss" Me parece que me lo explicaste un día lo del rss pero ... no me acuerdo!! es lo de la sindicación o algo así?)

Pena m'ha agafat quan he vist que no puc penjar fotos en el weblog (em demana uns rollos patateros i no tinc ganes de perdre temps! ... marcos?? jelp! jelp! jejeje).

Hui tinc poques coses que contar. Ha eixit el sol en Luxemburg (cosa estranya) i és el primer dia que deixat de menjar pastissos en els postres del dinar. Estic contenta perquè la setmana que ve me'n vaig a Amsterdam, en la meua amigueta txeca Jana. Dormirem en l'alberg Anna i ..... visitarem.... el museu Van Gogh ;-) És lo típic d'Amsterdam, no? jejejeje

El Meu Primer Syberdiary

2004-10-20T08:27:00.000Z

Hola a tots,

Estrene "blog", una paraula molt moderneta que, en realitat, ve a significar diari personal on es poden escriure comentaris (tant meus com vostres). Després d'haver abandonat durant més d'una dècada el diari de "Mi Primera Comunión" torne a tindre un espai en blanc on poder explicar el que em passa. La diferència és que ara, en comptes d'escriure sobre fulletes de colors i tancar els meus secrets escrits amb candau i clauetes doraetes, escriuré des d'Internet i sense amagar res perquè tots tindreu accés al meu "siberdiari"

Bé, tampoc vos penseu que vaig a contar ací els meus secrets més secrets -eixos continue guardant-los en candau - , simplement em dedicaré a explicar què li passa a Losi en Luxemburg i què passa en Luxemburg quan està Losi.

He decidit obrir este "siberdiari" per no omplir-vos les vostres bústies de correu-e amb missatges interminables i perquè com soc tan comentadora i xerradora, i aci quasi no li puc explicar a ningú el que pense (en anglès em costa molt i la gent és la mar d'avorrida), aprofitaré este blog per parlar i parlar i parlar i qui vulga, que escolte. I que conteste (per contestar dins del blog em sembla que us heu de subscriure a blogger, es gratis i no costa molt...).

A la una, a les dos i a les tres, comença el ....
"Losi's syberdiary"

Vaig a treballar que hui només faig que el dog