LOSI'S SYBERDIARY

Què m'està passant?

dimecres, d’abril 04, 2007

Contes del més enllà (II)

Mig avorrida, deixant passar els minuts, repassava amunt i avall l’agenda de contactes del mòbil. A-Albert, J-Javi, T-Tia Amèlia! Quan va llegir Tia Amèlia va sentir un batec al cor més fort del normal. La tia havia mort feia 5 mesos. El seu nom escrit a la pantalla li va portar de sobte massa records, massa converses inacabades. Les últimes setmanes que ella havia passat de tractament a l’hospital havien parlat pel mòbil. “Tia, com està? Bé, bé. Prompte tornaré a casa”.

Des què ella havia deixat el poble, la única manera que tenia de comunicar-se amb la tia era a través del telèfon. La distància les separava físicament però no intel.lectualment. Així ho sentien les dos cada volta que penjaven el mòbil després de llargues converses telefòniques. S’entenien. Amb la tia Amèlia sempre havia tingut una connexió estranya. I ara, amb el seu nom escrit a la pantalla del mòbil, sentia la necessitat i la curiositat de tornar-la a trucar. Segurament estaria al cel, menjant dolços i dormint entre núvols. Una dona tan bona no pot anar a parar a cap altre lloc.

La va telefonar. Dos timbrades, tres...

- Siii? digam?
- Tiaaa?
- Ai, xiqueta, no em digues que eres tu! Quina alegria sentir-te!

La veu de la tia Amèlia sonava com si estiguera al costat de casa. No podia ser. No s’ho podia creure. La por la va paralitzar – estava comunicant-se amb una morta! – però la tranquilitat i la serenitat de la veu de la tia la van calmar.

- Però tia, vosté no estava morta?
- Ai, sí, filleta. Què malament em va saber morir-me. Però mira, estava major ja... què farem?
- No ho entenc... I com és que podem parlar?
- Ai, guapeta, volia enviar-te un missatget per avisar-te però la mort se’m va emportar massa ràpid. És que tinc una tarifa nova que et permet parlar des del més enllà. Només amb tres persones que jo mateixa he escollit. I com no t’havia de triar a tu? Tant que t’estime jo!

Al.lucinava. La tia Amèlia sempre havia sigut molt espabilada. Al poble, va ser una de les primeres dones a treballar d’oficinista en una fàbrica de paper de fumar. Però clar... tan llesta com per contractar un servei de comunicacions extraterrenals a una companyia telefònica...

- Però... a vore... tia... és que tot açò és molt raro... jo tinc por!
- Què no, dona, què no... Tu no patisques. Este sistema és molt senzill. Cada mes em descompten de la cartilla del banc 30 euros i les tres persones que jo he elegit – la teua iaia, tu i un altre nebot meu – podeu parlar amb mi sempre que vulgueu. Això sí, jo no puc telefonar-vos. Eixa és la pega... perquè si no, estaria tocan-te a tot hora!


- Ai tia, no em diga això... que jo ja la feia més morta que morta!
- No, si és que estic morta però mira, les noves tecnologies... està tot tan avançat!


No sabia què dir... La tia Amèlia semblava molt alegre, contenta de comunicar-se, però ella, en el fons, sentia una tristesa enorme per parlar amb una persona que sabia que no podria tornar a veure.

- Mire tia... jo crec que és millor que penje.
- Ai la boba! I per què? En la de coses que m’has de contar! Què és de la teua vida? Tu sempre amunt i avall...
- Però tia... és que jo no puc fer-me l’ànim de saber que estic parlant amb vostè...

- Que no dona... serà igual com abans, com quan jo estava viva. No ens veiem mai però era com si ens veierem perquè parlavem cada setmana pel mòbil...
- Eehhh....

Tenia raó. En els últims 6 anys l’únic contacte que havia tingut amb la tia Amèlia era via telefònica. No s’havien vist. Només en els seus últims dies de vida, quan ella estava ja molt malalteta. O el dia de la seua mort, al tanatori. Aquella cara blanca de cera no l’oblidaria mai...

- Xiqueta? Estás ahí? Dis-me alguna cosa!
- Com està?
- Bé, bé, tranquil.la i descansant en pau.
- Ah! I què fa?
- Mira, estic al cel, entre núvols, menjant dolços tots els dies.
- De veritat?
- Sí. El pitjor és que al cel no hi ha llibres ni tele. Això sí, m’entretenc molt mirant passar avions i altres pardalets.
- I té companyia?
- Sí, però ja saps que jo sempre me les he apanyat molt bé sola. No necessite ningú. Els morts són igual d’envejosos i rabiosos que els vius. Jejeje Ai! Quina alegria que tinc de sentir-te!! Toca’m, toca’m tots els dies!

- Sí tia, no patisca. Ara he de penjar. Però ja xarrarem....

dimarts, d’abril 03, 2007

Contes del més enllà (I)

Estirada al sofà, sentia inquietud per tot el cos, tenia el pressentiment que el mòbil sonaria d’un moment a altre. Era de nit i estava cansada de tot el dia. Es va quedar mig adormida intentant escoltar la melodia del telèfon, però res. Quan ja es trobava en eixa fase estranya i al.lucinatòria que va de la vigília al somni – eixos moments que no saps molt bé què fas, on estàs, qui eres, si encara estas viu o si ja dorms – el mòbil la va sorprendre amb un so llunyà i aquàtic, com si se l’haguera deixat oblidat dins d’un poal d’aigua. Somnàmbula, va despenjar. Era ell. La cridava des de l’infern – podia sentir perfectament la remor de les flames a l’altre costat de la línia - i li deia que mai la deixaria en pau. Que la recordaria totes les nits. Que l’estimava.

Ella no podia respondre perquè no li eixien les paraules. Obria la boca, movia els llavis però no podia emetre cap so. Va intentar penjar el mòbil però el botó no funcionava. No podia desfer-se de les seues paraules, que ressonaven amb força a l’auricular: T’estime, t’estime. Em sents? Estas ahí? No et deixaré. No m’arrepentisc de res del que he fet. Ara estic ací, però és com si estiguera ahí, amb tu, al teu costat.

No podia soportar-ho més. Va intentar llençar el mòbil a terra i destrossar-lo però els braços tampoc li responien. Tenia el cos adormit i l’única informació que el seu cervell podia processar eren aquelles paraules terrorífiques que aquell desgraciat li enviava des de l’infern.

Va tardar molts anys en poder despertar d’aquell malson.