La Barbie-abuela

La primera vegada que la vaig veure vaig tindre la impressió de que aquella dona havia estat liada, casada o era molt amiga d'un cirugià plàstic. No estava excessivament operada però el bisturí li havia deixat marques indisimulables. Una cara estirada i artificial. Uns llavis sobrenaturals i una cintura, un cul i unes caderes que no es corresponien amb la cintura i el cul i les caderes normals d'una dona de 60 anys. Ara, l'observe, analitze els seus moviments i descobrisc que baix dels vestits de marca caríssims viu una calavera "recauchutada". Una Barbie vella. Ella ha destrossat el seu cos i la seua mirada presa de la idea que la bellesa té data de caducitat i de què només es pot ser guapa entre els 18 i els 25 anys. Per això ara és la Barbie-abuela.

El Nadal és kitsch

Il.luminació als carrers no apta per a persones mínimament sensibles
La música estrident sona per tot arreu i ningú no t’ha demanat permís (ni disculpes!) per haver de soportar-la.
A la feina, els companys et castiguen amb el joc de l’amic invisible i el teu cap t’obsequia amb una cistella recarregada i/o regalet de gust difícil.
El Pare Noel se suicida pels balcons. Segur que se sent responsable del major atac a la bellesa que es fa durant l'any...

El dia de Santa Llúcia

M'han furtat la cartera al metroooooo!! aaghhhhhhhh!! quina ràbiaaaaaaa!!
Al ladrooooooooon!!!
Necessitava dir-ho.

L'Era Mariví

Mariví era soltera i tenia un pis preciós a Sarrià. Feia 20 anys que treballava com a administradora de finques en unes oficines tristes i brutes d'un carrer sense nom. Llogava i venia vivendes però sobretot en llogava. En la dècada dels 90 del segle XX i principis del segle XXI havia aconseguit enriquir-se molt. Odiava Barcelona, com havia anat canviant des d'aquells farragosos Jocs Olímpics del 1992, com era d'intransitable i de cara. Maleïa els aires de modernitat amb què es passejaven els joves vianants, l'artificialitat dels cafès i dels restaurants del centre. Però com a bona fera dels negocis sabia que tots els defectes que ella li trobava a la ciutat havien jugat al seu favor: l'havien ajudat a pujar el seu negoci i fer-se rica. Estava convençuda que encara li quedava molt de temps per continuar fent tractes. Compra-venda-lloga-relloga-ven-compra-ven. Enriquint-se a canvi de les ganes de viure la gent. Molts eren immigrants. Clients pobres però amb una necessitat imperiosa de no dormir al carrer.

Mariví era un personatge anònim. Ningú no sabia qui era tret dels seus clients. Ni els diaris ni els polítics parlaven d'ella. Tenia por que els milers de joves que durant uns anys van eixir als carrers de les grans ciutats per manifestar-se contra el preu de la vivenda descobriren la brutícia de les seues activitats. Però ningú no la va delatar i això que molts dels seus clients assistien a aquelles manifestacions de protesta.

Era tan invisible com obscur el seu treball. Va ser la imatge d'una època: un ésser el suficientment vulgar, intrascendent i astut com per passar desapercebut en el gran negoci que fou la vivenda. Mentre ella feia de les seues, els polítics inauguraven cases de protecció oficial i alguns joves ocupaven cases abandonades. D'això ja fa molt de temps...

Les fotos del primer diumenge de desembre

En el post anterior no m'ha deixat carregar les fotos! Ací les teniu, la del gos altiu i la de la banderola ofensiva! jeje

Primer diumenge de desembre

De passeig pel barri de la Ribera hem anat a buscar l'Esglèsia gòtica de Santa Maria del Mar, sempre plena de turistes poc respectuosos i de feligresos molestos. Si jo fóra molt de missa, també em molestaria que un diumenge l'esglèsia estiguera més plena de curiosos que de devots. Però és que el temple té molt d'encant i als laterals de l'interior hi ha el "top 10" dels sants i verges més populars. Sant Vicent Ferrer i la Geperudeta hi són. Jo tinc especial predilecció per la Verge de l'Esperança, per la seua història i per miraculosa. No puc contar-vos els favors que m'ha fet però només vos puc dir que des què em va ajudar, no puc deixar d'anar a vore-la. És el meu talismà.

En eixir de Santa Maria del Mar hem anat al parc de la Ciutadella, ple de pares i mares i xiquets, també de solitaris (aparentment) feliços que llegien el diari o tocaven la guitarra, un grup que practicava la meditació. El xandall, vestuari digne d'un diumenge tranquil, inexistent. L'amic senildion podria explicar molt bé perquè el xandall s'ha infravalorat des dels 80 ençà... ;-)També ens hem trobat de nassos amb el conseller d'interior i la seua companya (mai dona, mai parella, mai esposa!), que ja comença a demostrar al seu electorat el preu de ser conseller d'interior. En comptes d'anar a Sabadell a manifestar-se contra el Quart Cinturó, Saura passejava vestit informal de diumenge (=sense xandall) per la Ciutadella, agafadet de la mà de l'Imma Mayol.
Al parc també hi havia molts passejadors de gossos. No sé si m'estic obsessionant amb la modernitat que es respira i que es veu i es ven a Barcelona però últimament he vist molta gent jove que mostra gossos estranys, estrambòtics, moderns com ells. Hi ha qui diu que els gossos s'assemblen als amos. Jo crec que ara, els amos ja busquen i trien el gos que més els combine amb les ulleres de pasta o les botes de disseny. Els animalets, insignificants, miren amb altivesa la resta de vianants. Són exclusius i ho saben. He fet una foto a un dels esperpentos. No serà la primera jeje

Més coses que he vist. Lena parlava al seu magnífic bloc de l'anunci de l'Ajuntament de Barcelona que porta el lema "Aibó". De les faroles dels voltants de la Ciutadella penjen les banderoles que prometen la felicitat plena gràcies al treball. Per ser més exactes, el reclam és: "Més oportunitats per a treballar amb el que t'agrada". Fotos de gent guapa que no supera els 40 anys acompanyen la colpidora frase. Has de ser molt poc sensible o no mirar mai al cel per no sentir-te ofès amb esta campanya que joves com tu, però sobradament preparats (ja ho deia un altre anunci) han elaborat amb tota la intenció per a l'ajuntament de la ciutat més cívica, més neta, més plena d'oportunitats... He fet una foto a una de les banderoles perquè vos feu una idea. Els que viviu a Barcelona deixeu de mirar a terra quan camineu i trobareu missatges com estos penjant de les faroles.

Ací les banderoles ens recorden la imatge de la ciutat que els governants volen donar. A València, esta funció la fan les construccions faraòniques que el Partit Popular ha encarregat a l'arquitecte Calatrava. Però les presses amb què els polítics inauguren obres que consideren pròpies però que s'han fet amb diners de tots juguen males passades. El Palau de les Arts, la insígnia del PP valencià, cau a trossos. Una imatge, la de l'escenari en runes del gran teatre de l'òpera de València, que possiblement mai vorem (ja s'encarregaran d'amagar-la) però que suposa molt. A banda de perdre un espai d'ostentació i perfecte per celebrar visites papals o mítings de partit (fa poc n'hi va haver un amb la presència de Rajoy), el PP valencià perd un punt de la campanya electoral. El dedicat a lloar les obres fantàstiques de la ciutat de València. I Calatrava haurà d'empassar-se la vergonya de treballar a sou per a polítics que només valoren les grans façanes de trencadís blanc. Casualitats de la vida (o no) fan que la mateixa setmana que es plantava la llavoreta d'un possible canvi de govern a la Generalitat es desmorone l'edifici que millor exemplifica la política valenciana dels últims anys. Que Camps s'empare a la Verge de l'Esperança! jeje